«M’ha alegrat veure reiteradament l’estima mútua Manresa-jesuïtes» | Francesc Riera i Figueras sj

El jesuïta, que va ser superior vuit anys de la Cova, n’ha escrit el nou llibre de referència

(Regió 7 | 20 de setembre 2021)

El jesuïta Francesc Riera és l’autor del nou llibre de referència de la Cova, Manresa Ignasiana 500 anys. Ignasi de Loiola i els jesuïtes. Ha trigat tres anys a enllestir-lo i el va presentar a Manresa el juliol passat. Riera (Barcelona, 1942) va ser superior i director de la Cova de Sant Ignasi vuit anys. Amb ell va començar la transformació al Santuari que ha rubricat enguany la instal·lació dels mosaics de l’artista Marko Rupnik a les capelles laterals de l’església, que ha pogut recollir in extremis l’obra del religiós. És llicenciat en Filosofia i Lletres, i en Teologia.

El Papa va ser de les primeres persones a tenir el seu llibre, que li va portar sor Lucía en la trobada que van mantenir al Vaticà el juliol passat.

La mateixa sor Lucía em va comentar que el va estar fullejant amb il·lusió i que dues vegades li va dir «moltes gràcies». Ella havia vingut uns dies abans a la Cova i va demanar a la coordinadora algun recordatori per portar al Papa. El llibre havia acabat de sortir d’impremta i li va oferir. Els ho agraeixo molt a les dues.

Sor Lucía va explicar que, pel que li va dir, veu complicat que el Sant Pare visiti Manresa.

Amb un cert orgull manresà, m’agradaria comentar que el jove Jorge Mario Bergoglio, des del noviciat jesuïta, va aprendre en els Exercicis espirituals la importància del «discerniment», que Ignasi va aprendre i viure a la nostra ciutat. Al Papa li toca fer bons discerniments entre moltes possibilitats d’allò que en cada moment és el «major servei», com vol Ignasi en els Exercicis.

Què el va dur a escriure el llibre?

Es va exhaurir el magnífic llibre de Bonaventura Bassegoda sobre la història de la Cova, i Ramon Sanllehí, aleshores director de la Fundació Cova de Sant Ignasi, em va reptar a escriure’n un de nou. Em pensava que en sabia prou i que amb poca feina l’escriuria. Quan vaig començar em va tocar fer una feina de recerca que no preveia. En total, uns tres anys lligat a aquesta feina ben agradable.

Com el presentaria? Quin n’és el principal objectiu?

Mostrar la fondària, la vigoria, i si voleu, l’actualitat, de l’Ignasi manresà del 1522-23, i descobrir com la seva petjada d’onze mesos s’allargassa a 500 anys. Sant Ignasi, «l’home del sac», va sentir-se molt estimat pels manresans i manresanes dels seus dies i els jesuïtes i la ciutat han tingut 500 anys de bona amistat.

Quines han estat les seves principals fonts d’informació?

Una gran sort per a mi ha estat viure una part del temps en què escrivia el llibre a la nostra comunitat de Barcelona, on es guarda en dos pisos el magne Arxiu Històric de la Companyia de Jesús de Catalunya (AHSIC). L’ajuda contínua dels dos arxivers, PP. Francesc Casanovas i José A. Yoldi, ha estat un regal que no tots els historiadors poden fruir sempre.

Ha fet algun descobriment que li hagi cridat l’atenció?

Ignasi, en els Exercicis, diu que «l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules». Doncs bé, m’ha alegrat veure reiteradament l’estima mútua Manresa-jesuïtes. Cito algunes dades: la ciutat demana ben aviat, el segle XVI, que els jesuïtes s’estableixin a Manresa. Just en començar el XVII, l’Ajuntament els cedeix l’antic Hospital de Santa Llúcia i una benefactora tramita que la Cova passi als jesuïtes. A mitjans del segle XVII es pot posar en marxa el Col·legi de Sant Ignasi amb les ajudes econòmiques de la ciutat, de manera que serà l’escola pública i gratuïta de Manresa.

En la presentació del llibre va explicar un exemple curiós d’aquesta bona relació.

Segurament es refereix a l’anècdota simpàtica del jesuïta sant Josep Pignatelli. Quan estava a l’exili a Itàlia, després que el Papa suprimís l’orde dels jesuïtes, es veu que els amics manresans li enviaven un barrilet de vi bo de Manresa, que feia un llarg viatge, al segle XVIII, de Manresa a Ferrara (Itàlia). De jove, Pignatelli havia estat un any estudiant al col·legi de Manresa humanitats clàssiques, i havia fet una amistat d’aquelles que duren trenta anys.

Aturem-nos en la discussió amb els caputxins per l’autèntica Cova. Què la va motivar?

A mi em sembla, vist a 300 anys de distància, que és una trista història entre germans que tots desitgen la glòria i el servei de Déu. Abans que la Companyia de Jesús rebés la Cova (1603), els caputxins havien edificat el seu convent (que ara és la seu del Casal de les Escodines). En rebre la Cova, s’hi va edificar al damunt un petit edifici que serviria per acollir persones que volien fer els Exercicis. A poc a poc, l’edifici es va fer alt i els caputxins van témer per llur privacitat. Cadascú aportava legislació que facilités els objectius de la seva obra. A això s’hi afegí el debat sobre si la «veritable Cova» no era una que temps enrere havien excavat els caputxins. Pàgines i pàgines de documents, de processos judicials, tot Manresa n’anava ple. Al cap de més de 100 anys hi hagué acord (1734).

La primera constància de les visites a la Manresa ignasiana és del 1571. Es pot dir, per tant, que el poder d’atracció d’Ignasi ve de molt lluny. Com l’explica?

A mesura que els jesuïtes van creixent és normal que tant ells com les persones vinculades a aquesta espiritualitat es preguntin pels seus orígens, i pels llocs fundants on s’ha format el «carisma», i que alguns hi vulguin peregrinar per respirar els «aires» d’Ignasi. Al llarg del mig mil·lenni no he calculat quants podrien ser. Abans de la pandèmia, el total de les visites estava arribant a les 50.000 l’any. Esperem que el 2022 tot estigui sanitàriament ben situat. Què n’espera de la commemoració dels 500 anys?

Serà un tornar a posar en relleu en el mapa internacional el punt de Manresa com a lloc creatiu, d’on brolla una espiritualitat i un humanisme que al llarg de 500 anys ha ajudat molta gent. Serà una bona manera de recordar a les obres socials, culturals, intel·lectuals, universitàries, juvenils dels jesuïtes i de totes les institucions que beuen del «carisma» ignasià, les intuïcions que Ignasi visqué a la nostra ciutat. I potser entre elles, la primera i base de les altres, que cada persona és única i subjecte de tot el respecte, i que cada persona es pot trobar «immediatament» amb Déu (com experimentà Ignasi a Manresa) i des de la llibertat, la bondat i la bellesa de Déu, bastir una vida amb sentit.

Quin paper hi tindrà la Cova?

Cal tornar a la Cova! Com ha estat sempre. En el nostre segle XXI tan complex i inexplicable, com ara amb la pandèmia, cal anar a les bases, propiciar la interiorització, l’escolta del silenci, la «trobada immediata amb Déu», que ara apuntàvem. Ignasi, nascut en el silenci de la Cova, sortí al món amb una necessitat interna de «servir-lo», i amb una creativitat inaudita que ha travessat els segles en servei de molts. Aquesta és la capacitat transformadora d’una «cova situada en un marge del riu Cardener on es lliurava a l’oració i a altres exercicis espirituals. Era un lloc, selvàtic i feréstec per les roques, esbarzers, romegueres i d’altres matolls espinosos, que el feien inaccessible i inhabitable» (així la descriuen els documents del segle XVI). I en la Manresa 2022, el silenci de les roques de la Coveta és bellament preparat pels ors i l’orientalisme dels mosaics de Marco Rupnik, un devessall d’art i mística que cal fruir a poc a poc.