CARTA A LES COMUNITATS CRISTIANES EN TEMPS D’INCERTESA
Estimats germans,
Un grup de seguidors de Jesús ens hem trobat en un recés que anomenem “la Gran Posada”, intentant respondre a aquesta pregunta: què ens demana el Senyor en aquests temps d’incertesa? Volem compartir amb vosaltres algunes de les reflexions que han sorgit d’aquest temps a l’escolta de l’Esperit, per si també a vosaltres us poden inspirar i animar en la construcció del Regne.
El text de l’Evangeli que ens ha inspirat (Lluc 4,1-21), contemplem com Jesús, ple de l’Esperit Sant, és conduït pel desert i temptat pel diable, abans d’entrar a la sinagoga on rep l’expressió de la seva missió. Esperit, desert, temptació i missió són allà quatre imatges, com les diferents cares d’un prisma que pot il·luminar la nostra pròpia vida i missió.
Sentim-nos plens de l’ESPERIT que vola sobre el món per a donar llum, que ens acompanya en el dolor i que ens guia en moments de desolació. Cal omplir-se d’aquest Esperit per tal de donar- nos als altres. Estiguem atents a la seva presència; escoltant-lo, sabrem què ens demana a cada moment. Quina empremta deixa l’Esperit quan passa per nosaltres? Sentim quelcom? Ens dona una energia que mai havíem imaginat?
Vivim moments molt difícils. Aquesta pandèmia és un autèntic DESERT, però també pot ser un espai per a trobar-nos a nosaltres mateixos, re-trobament. Ho hem pensat així? Que la fragilitat, la por, la incertesa, la soledat ... siguin medis per a omplir-se de l’Esperit i re-conèixer a Déu en el desert de cadascun. Assumint la debilitat que puguem sentir, hem de re-orientar la nostra mirada. El desert també permet re-començar i donar significat i sentit a la nostra vida. El confinament pot ser la gran oportunitat per a valorar les petites coses de cada dia i ser agraïts. Busquem moments de silenci, de tranquil·litat, d’escolta, d’esperança, de confiança ... Buidem- nos de moltes coses i deixem entrar l’Esperit que, de ben segur, ens omplirà el dipòsit. Tenim davant nostre l´ocasió de viure l’espiritualitat que ens fa més humans i, per què no, més divins. Sabem que vindran moments de contradicció al no saber què ens espera l’endemà. La tendresa d’uns amb els altres acollirà les pors i les deixarà a una banda del camí. Però les pedres de la ruta no aconseguiran aturar-nos.
Si ens omplim de l’Esperit de Déu, serem capaços de vèncer les TEMPTACIONS. Si el desànim ens porta a fugir i a caure, aixequem-nos i no oblidem per a Qui vivim. Hem de ser capaços de donar llum als altres malgrat que ens sentim cecs.
Moltes són les temptacions que sentim en la foscor: omplir-se de falses veritats i buidar-nos de Déu (camí equivocat), deixar-se vèncer per la por (caiguda assegurada), carregar-se les bosses de vanitat (no arribarem enlloc), tenir la necessitat de controlar-ho tot (oblit del més important), no ser capaços d’acceptar la pròpia fragilitat (autosuficiència), perdre la humilitat (orgull), aïllar- se i tancar-se a la bombolla individual (deixem de ser comunitat) ... Això no és el que Déu ens demana. Si Jesús va vèncer les temptacions de forma humana, per què no som capaços de fer- ho?
Podem fins i tot plantejar-nos la pandèmia com una acció de gràcies? I si, com humans i fràgils que som, no ens veiem amb cor de vèncer la por i les temptacions? No ho dubtem, tenim la millor recepta: la pregària.
La MISSIÓ que Déu ens demana en aquests temps d’incertesa ens porta a ser testimonis d’esperança i d’acolliment als altres, oblidant-nos de nosaltres mateixos com Jesús va fer en el seu temps, arribant a lliurar la seva vida per nosaltres. No cal anar molt lluny ni plantejar-se grans objectius: actuar en la quotidianitat ... a la família, amb els amics, a l’escola, als hospitals, amb els veïns, amb els sensesostre, amb els immigrants ... des de l’activitat o la jubilació. Donem, també, un suport espiritual que ajudi a acompanyar tots els pròxims que estan sols. Hem de transmetre llum i alegria en el nostre caminar, essent comprensius i amorosos, i sense oblidar aquell espai personal de pregària que ens ajudarà a prendre les forces necessàries. Potser no som conscients, però Déu sempre està al nostre costat il·luminant els passos en la foscor.
La pandèmia ens demana més missió i ens pregunta: Ets capaç de veure a Jesús en aquell que tens al costat? Com t’hi apropes? T’obres per acollir-lo? Com el mires, com el veus ... amb el cor?
Siguem molt agraïts amb TOT el que tenim. Som els privilegiats de Déu. Cal que ens aturem per adonar-nos d’això. Tenim els nostres, però mai oblidem que el tenim a Ell, que ens guia, que ens estima sense condicions, que ens acompanya pel camí d’aquesta vida de pas i que ens dona l’esperança per a vèncer les temptacions del desert. Ens ajuda a buidar-nos de les pors i a omplir- nos d’Ell.
En aquests temps de FOSCOR, mirem als altres amb els ulls de Déu, estimant, compartint, perdonant, acceptant els altres com són i abraçant tots els germans sigui com sigui, virtualment o amb gestos amorosos. Tal i com l’Antonio Ordóñez (jesuïta mort recentment) ens animava: “siguem cadascú allò que veritablement hem de ser”. És a dir, siguem BONA NOTÍCIA pels altres en aquests temps de foscor, essent capaços, com diu el Papa Francesc, de poder reconèixer quin és el missatge de Jesús que Déu vol donar al món amb la nostra vida.
Comunitat de Les Posades
