Viure una setmana al Casal Loiola

El grup de 3er dels Universitaris Loiola ha viscut aquesta setmana al Casal Loiola fent un petit tast d'experiència de vida en comunitat. 

El seu testimoni commou i val la pena llegir-lo. Us deixem amb el text que van compartir en l'eucaristia del darrer dissabte al Casal:

"A principi de curs, el grup de 3r d’Universitaris ens plantejàvem com ens costa, a vegades, trobar Déu en el nostre dia a dia, i vèiem com la rutina i les presses fan que en determinades ocasions ens oblidem de cuidar la nostra fe. Tot reflexionant-hi, va sorgir la proposta de fer una experiència de fe i de vida en comunitat durant una setmana, convivint al casal Loiola.

Sovint, a l’hora de fer una experiència de fe o una revisió de vida, tendim a marxar de recés o a allunyar-nos de tot allò que omple les nostres vides. El que se’ns removia, però, era la inquietud per descobrir, entre tots, com podem trobar Déu en el nostre dia a dia, era veure com ho fa el company i, especialment, com podem fer-ho com a comunitat. Volíem compartir la nostra quotidianitat i la nostra rutina: la universitat, la feina, la família, l’estudi... Volíem oferir-nos-ho els uns als altres i parlar-ne per posar de relleu les petites incoherències del dia a dia.

Fa una setmana, ens atreia la idea de sortir d’aquesta rutina que podia encegar-nos. Avui acabem aquesta experiència de comunitat i ens preguntem si el que hem fet no ha estat, més aviat, entrar-hi, però entrar-hi de ple, fins al fons, recollint-ho tot i oferint-ho tot, meravellant-nos de tot… vivint, en definitiva, amb les ganes que unes meravelles com la vida, les persones, les oportunitats, les converses, el coneixement, el compartir, i tantes altres petites realitats nostres, requereixen.

D’aquests dies que hem compartit com a comunitat moriran algunes coses i, d’aquestes mateixes cendres, en (re)naixeran d’altres. ‘Si el gra de blat no cau a terra i mor, és impossible que doni fruit’, diuen. Aquesta setmana han mort els individualismes perquè no ens hem conformat fent un lloc a Jesús en el nostre dia a dia, sinó que l’hem convidat a ser el centre de les nostres mirades. Renaixeran, d’aquí, el servei, el compartir amb la confiança de saber-nos estimats per Déu i el coratge de donar-nos sense recança i sense la por que pot suposar, a vegades, lliurar-se sense límits. Ha mort l’estancament i en renaixerà una llibertat que ens farà ser una mica més autèntics, i l’autenticitat suposarà restar més oberts i donar-nos una mica més. Han mort el cansament, la desgana i l’abandonar-nos a la rutina perquè hem tastat el gust dels segons, perquè cada matí hem sortit al carrer i hem volgut que cada moment, cada persona, cada detall que teníem a les mans fos important. La nostra veu interior s’ha fet més forta precisament perquè ens hem escoltat una mica menys a nosaltres mateixos i hem escoltat una mica més el món.

Hem fet comunitat. Jesús ha estat el foc –el caliu- enmig del cercle que hem creat com a comunitat, ha estat el centre de les nostres mirades i de les nostres intencions. La pregària del matí li tenia ganes al nou dia, la pregària de la nit continuava tenint-li ganes al dia que acabàvem de viure i ja li tenia ganes al dia següent. Teníem set de trobada, de sentit, de Jesús, compartíem els moments, les persones i els llocs que se’ns havien fet importants perquè amb tots ells ens havíem sentit les mans de Déu, i també a les seves mans.

Hem intentat, en definitiva, donar cohesió i unitat al nostre dia a dia perquè la nostra experiència de fe no sigui aquella part de nosaltres en què només pensem els dimecres, al Casal, o quan estem de recés. Avui, insegurs davant del retorn a la rutina, no podem fer més que afirmar que ens sentim plens, i inseguretat i plenitud són avui més lluny que mai de la paradoxa. Perquè la inseguretat és la més humana de les sensacions quan volem que tot surti bé, quan aspirem al Tot, quan tenim un somni i sentim una crida que diu que això no és només nostre, que ens pertany a tots i que ens ha estat donat. Que cal que la setmana vinent, de nou a casa, tornem a sortir al carrer per encomanar les ganes. I volem fer-ho bé. Perquè sabem que el Pare fins i tot ens estima abans que hi hagi alguna cosa que ens faci estimables, però nosaltres volem ser portadors del missatge i donar-ne motius."