La comissió d’Eucaristies del Casal fa anys que es reuneix per mirar de dinamitzar-les. Enguany començàvem el mes de setembre amb la incorporació de sis persones noves, amb la qual cosa hi havia aportació d’idees novelles i molta més col·laboració per les misses del dissabte, evitant que la feina recaigués només en uns pocs. La veritat és que tots ens hem implicat amb ganes per mirar de convertir la missa del dissabte en quelcom cada cop més viscut i espiritual.
Començàvem el curs amb un món trencat i amb una finestra. Un món trencat per la suma de tots els egoismes de tots i cadascun de nosaltres i per alguns egoismes desproporcionats i ignominiosos. La finestra per obrir camins d’esperança evangèlics, a partir de les paraules de Jesús.
Per Nadal, una estació de tren ens recordava que “alguna cosa” estava per arribar, alguna bona notícia per tots els habitants d’aquest món, especialment els més petits i pobres, els que més pateixen el seu trencament.
Per Quaresma, les runes d’una casa abandonada, ens recordaven que havíem de desembrossar-la -la casa, que simbolitzava cadascú de nosaltres- per treure aquelles coses negatives, aquelles totxanes, que ens impedien descobrir el tresor amagat que és Jesús mateix que mai ens havia abandonat.
A la Pasqua, la bona notícia de Jesús Ressuscitat feia brollar rius d’aigua viva que, a poc a poc, anaven il·luminant i acolorint el món i ens anaven il·luminant a nosaltres.
A la diada de la Pentecosta, veiem un món plenament acolorit i il·luminat per aquell Esperit que Jesús ens prometé. Creiem que el seu Esperit es fa present avui entre nosaltres. El mateix esperit que il·lumina el món donant-nos esperança. Només amb una actitud contemplativa podem passar de la mera fe a l’experiència d’aquesta llum que de vegades resta amagada pels nostres prejudicis, per les nostres limitacions i per tot el soroll que emplena el nostre dia a dia. Fem silenci, tanquem els ulls i descobrim-ho.
